Se sap que la van utilitzar els xinesos al segle IV per allisar la seda. Es tractava d'uns recipients de llautó amb mànec, a l'interior dels quals es col·locava una quantitat de brases que amb el calor treia les arrugues del teixit.
En algunes estampes xineses del segle IV ja es veuen alguns artefactes en forma de planxa. Hi va haver planxes de pedra, de marbre, de vidre, buides que portaven carbó encès en el seu interior i de metall que s'escalfaven en un fogó.
Planxa antiga Xina
Fins i tot els belicosos víkings del segle X apreciaven les peces sense arrugues, sovint prisades.
Empraven una peça de ferro en forma de fong invertit, que movien endavant i enrere sobre la tela humida. Els historiadors de la moda asseguren que la dificultat de formar els plecs servia per establir la distinció entre les classes altes i baixes en matèria d'indumentària. Els camperols no tenien temps per planxar amb tanta cura, i els plecs eren un signe extern que es comptava amb esclaus o servents.
A Europa, les primeres planxes van ser allisadors de fusta, vidre o marbre que fins al segle XV es van utilitzar en fred ja que l'ocupació de goma per emmidonar no permetia l'ús de la calor. Poc després les famílies europees benestants utilitzaven la planxa anomenada "caixa calenta" proveïda d'un compartiment per a carbó o un maó prèviament escalfat.
Planxa de carbó
Les famílies més pobres encara utilitzaven la planxa senzilla de ferro, amb mànec, que s'escalfava periòdicament sobre el foc. La gran desavantatge d'aquesta planxa era que el sutge s'adheria a ella i passava a les robes.
Planxa de ferro
Va ser en aquesta època quan va començar a utilitzar-se de forma generalitzada. Eren unes planxes escalfades al foc, artefactes buits que s'omplien de fustes cremant, o de brases. Les havia també massisses, que s'escalfaven directament al fogó, les anomenades planxes de bugadera, que van aparèixer més tardanament.
A aquella generació de planxes li van succeir altres sistemes d'escalfament per mitjà d'aigua bullint, gas i fins i tot alcohol. Quan es va instal·lar la il·luminació de gas a les llars, al segle XIX, molts inventors van idear planxes escalfades amb aquesta forma d'energia, però la freqüència de les fuites, explosions i incendis va aconsellar portar les robes arrugades. El veritable boom en el planxat va arribar amb la instal·lació de l'electricitat a les cases.
Planxa de gasolina
La idea de l'aplicació de l'electricitat a l'escalfament de la planxa se li va ocórrer al nord-americà Henry Seely qui el 6 juny 1882 va presentar a l'oficina de patents de Nova York els plànols per construir la primera planxa elèctrica; però, no va poder ser utilitzada de seguida per les mestresses de casa ja que en els domicilis encara no existia la connexió a la xarxa elèctrica, i no s'havia inventat encara el termòstat.
Planxa de Seely
En 1924, quan la planxa ja es trobava àmpliament divulgada, Joseph W. Myers va introduir un termòstat regulable que evitava que es cremessin els teixits.
I en 1926 la companyia Eldec crea les primeres planxes de vapor per a ús domèstic, amb ruixador de vapor, de manera que quedava resolt el problema de l'planxa. Les primeres planxes de vapor només tenien un orifici de sortida, les que van aparèixer en els anys quaranta tenien dos. Després van arribar a tenir quatre i fins a vuit. Els orificis es van convertir en un ardit de màrqueting. Si vuit eren útils, setze havien de doblegar l'atractiu. Els forats, és clar, es van fer cada vegada més petits.
Planxa de vapor
No hay comentarios:
Publicar un comentario